Sol de mitjanit a Reykjavík

(només és un esboç) No sé fer-ho d'altra manera...

2012-02-14T08:54:00.001+01:00

"...Quan sigui fosc tornaré cap a casarepetint en veu baixa versos que encara estimo,cansat i decebut; i em pesarà la robadamunt el gest tristíssim de peresa..."
Martí i Pol - A claus de sorra 



...mentrestant, jo continuaré buscant-te
en cada abraçada que em done  altre,
en cada rastre de pell
que em recorde vagament a tu...

continuaré  buscant-te
en el fons de la pupil.la d'altre
i de forma conscient
tornaré a enganyar-me al mirar-te als ulls...

seguiré ací, fidel al teu  record,
mentre vaig dia a dia fent marxa
sense eixir-me'n d'aquesta línia  roja
que són les teues decisions mudes,
ventijol tòxic que em crema els  pulmons...

seguiré ací,
atrintxerada entre la nostàlgia i la utopia,
amb  aquest cordell de realitat enganxat al turmell
per mantindre els peus en  terra,
no sé fer-ho d'altra manera...


 

...¡quieto ahí! tus labios o la vida...

2012-02-10T08:00:00.000+01:00

"Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

(...)Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo."

Salvador Espriu - El meu poble i jo

I era el silenci
un ressò de mil veus
en aquella nit eterna.
Morta nit
de tantes nits repetides,
de tanta foscor.

I també el fred punyent
que esmicolava la dignitat
i la guardava al calaix del temps
i la tornava a plenar de pols.

I no era.

No era, perquè és.

Ara.

En aquest instant.

Hui.

Hui i aquesta cursa contra rellotge
cap al vassallatge.
Candidats a medalla d’or,
guanyadors sistemàtics de la misèria.
La historia ens observa
i aparta la mirada:
-esteu perduts-

I no és el vent qui xiula

...quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria...

Epitafi

2012-01-16T08:27:00.002+01:00

Moren els gossos,

 la ràbia però,

no s'acaba mai. 

...Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres diesi que en la mort us persegueixin les nostres memòries... 

No a les retallades en els serveis públics. Depuració de responsabilitats en el Consell

2012-01-14T14:53:00.001+01:00

L'alumnat (els vostres fills, les vostres nebodes, els vostres néts) tenen el dret d'arribar a ser tot allò que puguen arribar a ser, independentment de la vostra classe socioeconòmica, independentment d'allò que pugueu arribar a pagar.

Açò, només ho fa possible l'educació pública. Si es prioritza, clar. Si s'aposta per ella i es destinen els recursos necessaris, clar. Una educació pública de qualitat en tots els nivells educatius hauria de ser la prioritat de qualsevol partit polític que volguera que el seu país estiguera al mapa.
 
 Que no us conten contes, que no us venguen la moto...l'EDUCACIÓ NO ÉS UN NEGOCI. No hauria de ser-ho al menys.
 
 Els nostres governants (PPCV: Fabra, Rita, Mª José Català, tota aquesta colla) això ho saben, perquè són persones intel.ligents (no?), han estudiat, s'han format i han decidit posar els seus coneixements a l'abast de la societat (no?).

 
 NO, CLAR QUE NO. 

Ells han prioritzat fer-se rics i fer rics a "sus amiguitos del alma", fent de la gestió pública un circ (dels horrors?).

"¡Champán y mujeres para todos!", se'n recordeu???, doncs això!.

 
 AMB QUINS DINERS? Amb els teus i amb els meus, clar.
 
 I què és el que passa? doncs que ara ja no en queden (de fet, no és que no en queden, és que se'n deuen, que és pitjor)...això ja no fa falta que ho explique, que ja ho sabem tots, veritat? i que la culpa de tots els mals de la humanitat no la té Zapatero, tampoc s'ha d'explicar ja, veritat? Perquè els valencians i les valencianes ja s'hem despertat i ja no ens enganyen més, veritat? confie en que sí, no em falleu ara, va...
 
 Doncs això, que com d'on no n'hi ha, no es pot traure, ara volen que nosaltres ho paguem...i tu dius, ah bé, com que jo no sóc mestre de la pública, ni treballe en la sanitat pública, ni...a mi no m'afecta...xsss para atenció que sinó van a tornar a enganyar-te, home! 
 
 Que no és que a mi em retallen el sou (que me'l retallen, me'l retallen), és que ells (el PP, la dreta, la de TOTA LA VIDA, vaja!) aprofitant que són uns lladres, uns pirates amb corbata, amb totes aquestes mesures el que van a fer és donar via lliure a la privatització de tots els serveis públics, fer l'Estat xicotet, xicotet i que tu, que ja no pintes una merda, pintes encara menys.

Que si tens una malaltia de les xungues i no pots pagar la cura, et moriràs sense cap altra opció (quin mal rotllo, no?), que si tens un fill molt intel.ligent, o amb necessitats educatives especials de qualsevol tipus i necessita una atenció més individualitzada i directa, doncs hauràs de pagar-la i sinó tens diners, doncs mira, dues pedres i fas música...i així tot un llarg etcètera de misèries.

 SENYORS, SENYORES! QUE ES VAN A FER RICS QUATRE I AHÍ NO ENTREU VOSALTRES!!! que els anem a fer rics, perdó.
 
 Per això, el dia 21 eixirem a dir que no estem d'acord, i el 26 també i els dies que en facen falta i que el que volem que entengueu, és que aquesta lluita, és la lluita de tots i de totes i que el que volem, és poder treballar amb dignitat i donar la dignitat que es mereixen als vostres fills i filles. Això és el que volem.
 
 Us esperem, perquè ja està bé d'aquesta presa de pèl. Perquè no hi ha dret que ens governe algú que troba diners per a seguir pagant la F1, però diu que no hi ha per al teu fill.
 
 Digues prou! Dóna un colp de mà!

Felicitació de Nadal

2011-12-17T18:34:00.000+01:00

(...)Com s'estimen les coses marcescibles.Com s'aprèn l'idioma de l'absència.Joan Fuster  - Criatura dolcíssima 




Fer-li un mos
al silenci de la nit i
deixar caure una carícia
de llavis entreoberts
sobre el teu clatell primer,
i després qui sap.
Fer lliga amb les ombres,
l'esclat de la foscor
i les corbes del teu cos,
mentre a llepades
et desitge Bon Nadal,
hui que no és,
per si quan és ja no hi som.




 ...Només ens queda una nit (...) allà on els somnis s'acompleixen...

Adéu

2011-10-12T21:41:00.000+02:00

Hi ha un adéu que crema

de tan impronunciable

com resulta.

És aquell que trenca

el lligam invisible

que ens enganxa.

Hi ha un adéu

impossible i necessari

que talla la pell delsllavis

d'aquell que el pronuncia

i ens toca a nosaltres,

per desgràcia.

Hi ha un adéu

de nits sense

ganes ni lluna,

de dies quallats 

de tristesa i de pluja,

d'ulls que no veuen,

de boques fartes

de mentida bruta,

de mans que no saben

fer la pell tremolar.

Hi ha un adéu

que és teu i meu,

covard com tu i jo,

que dissimula un moment

i mira a altra banda,

que besa sense ganes 

i aguanta i repeteix

baixet,com una pregària:

de hui no passa, 

de hui no passa...

i la poesia?

2011-10-11T19:59:00.000+02:00

Saps?

Potser estiga a totes bandes...

Al got de cervesa amerat

i a les corfes dels cacaus

o al soroll del fanal

de la plaça del poble,

que sembla que sí,

però mai no s'apaga;

als cantons dels carrers

on ens estimem

el cor i la carn

i també en aquells,

on inevitablement,

aprenem a dir adéu.

Saps?

potser un dia la trobes

en el pas hipnòtic d'un gat,

en el vol d'una mosca,

en la pintada reivindicativa

d'una paret encalada

o en una foto antiga

o en aquella parada de fruita

del Mercat Central,

on les pomes són tan roges

i en estiu et regalen

la primera cirera;

potser en el silenci

d'una matinada...

Saps?

Potser, pot ser

només cal mirar i no cal

que siga amb els ulls,

de fet, no sempre amb els ulls,

de fet, de vegades amb les mans

i ella apareix

i l'ànima s'evapora un poc.

II Diada d'Estellés o de, "És sorprenent el fet d'una cirera"

2011-09-04T05:15:00.000+02:00

"Em moriré escrivint els millors versos

de l'idioma català en el segle

XX, amb perdó de Roselló i Salvat,

amb el permís de Pere Quart i Espriu (...)"

--------------------------------------------------------

"(...)Mira: he de lluitar(...)

No em deixes a la vora del riu de les paraules.

No vull saber nadar i guardar la roba.

Vull llençar-me de cap i jugar a les clares.

No em dones, doncs, la pau. Et demane altra cosa.

Solament que em sostingues ben calent, ben humà.

El camí de la punxa conclou sempre en la rosa(...)"

El riu era la línia infranquejable que ens separava de la ciutat. Arribar fins allí amb el 14? Això sí que era “La aventura de tu vida”, la vespino del iaio només ens deixaven utilitzar-la per dins del poble (si anàvem pels camps podíem arribar fins al Saler, però clar, això els pares no ho sabien...), la matinada que varem acabar tu, jo i la moto dins la sèquia començarem a comprendre el significat de la paraula independència i la manca d’aquesta...

Vivíem en un lloc que no era ciutat, ni poble, ni era res, però hi havia platja de sorra sense trillar, sense posta sanitària, amb ones furioses abocant la ràbia sobre l’espigó (ara només és una platja, de Bandera Blava amb segell de qualitat, com qualsevol altra) i berenàvem meló d’alger que agafàvem prestat del camp del tio Manolo, El gat (sempre que ell no ens vera, clar); corríem per carreteres sense asfaltar i ens sabíem el nom de les sèquies i que això verd que eixia s’anomenava llepó i que era qüestió de temps veure algun parotet d’ales irisades refermant l’estiu.

Els pares no sempre ens deixaven anar a València, tot i que els amenaçàvem que moriríem d’avorriment (a la gent gran sempre li costa massa claudicar), nosaltres com a bons adolescents érem exagerats fins a l’extrem i ens posàvem molt seriosos i deixàvem de parlar-los fins a l’hora de dinar.

Quan tots feien la migdiada, enfilàvem escala cap amunt i la iaia, “on aneu?” i nosaltres alhora, “ a llegir un ratet” i ella, “però no regireu molt que después ho deixeu tot fet un desastre” i ja no contestàvem res, perquè tu ja estaves obrint la porta de la cambra i notàvem eixe parell de graus de menys i aquella olor a humitat que no he tornat a sentir en cap altre lloc. Aquella estança tenia quelcom de litúrgic; la penombra acaronant les eines del camp, un poc més enllà caixons plens de la collita de la temporada i totes les andròmines que us pugueu imaginar a banda d’un bon cabàs de pols. Entre tant de trasto vell trobàrem una caixa plena de llibres que ens va vindre molt bé perquè ja havíem llegit, i fins i tot rellegit, tots aquells títols de l’Enyd Bliton que trobàrem al despatxet dels iaios. Aquella caixa era un tresor, encara que nosaltres, 16 tu, 15 jo; encara no ho sabíem. Tots aquells llibres anaven signats pel revers de la portada amb el cognom que ens fa cosins i per tant, se’ls varem apropiar per ple dret.

Tiràvem a terra un matalàs d’espuma vell i runós i ens tombàvem a sobre sense cap tipus d’escrúpol cada u amb un llibre...de tant en tant, u dels dos alçava el cap i deia “escolta” i llegia en veu alta: [(...)El País Valencià era constitucionalment català. Malgrat el fet de quedar articulats en un “regne” a part, els valencians se sentien allò que eren: “vers catalans”, per dir-ho com ho havia dit Ramon Muntaner. Qui més qui menys, tothom durant la nostra edat mitjana, tenia ascendència directa en les terres del nord de l’Ebre(...)] o bé, [(...)Bullirà el mar com la cassola en forn/mudant color e l’estat natural/e mostrarà voler tota res mal/que sobre si atur un punt al jorn(...)], també per exemple, [(...)Quan un individu es desentén del destí del seu poble perquè ha perdut l’orgull nacional, només pot tenir vanitat personal. I és aquesta vanitat personal la força que l’impulsa a adoptar la llengua dels dominadors, a renunciar avergonyit a la seua llengua vernacla(...)], o, [(...)Tirania de l’amor/ si et vull deixar, dius: no em deixis(...)], o, [No lluito més. Et deixo/el sepulcre vastíssim,/abans terra dels pares,/somni, sentit. Em moro,/perquè no sé com viure.] i clar, també [(...)Que en facen les paraules servei concret de pedres/per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap./Deixa’m, així, d’empeus: açò només et pregue./ Dona’m lluita, car no vull posar-me a adorar/ els ídols imbècils de les paraules, ara/ que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls(...)]...i allí estàvem un parell d’hores llegint i llegint, sabent el que llegíem però sense ser conscients de la importància dels autors als què llegíem...aquell estiu de l’any 2000 va ser el punt de no retorn, el clic que es va activar al nostre cervell, la porta oberta, el camí de rajoles grogues, l’inici de la recerca de respostes, la tremolor als dits de saber que “allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble”, aquell estiu va donar molt de sí i nosaltres que no anàvem a la línia, que només parlàvem valencià a casa i pels carrers d’aquell no poble, varem escollir; perquè sí, era cert, era cert poeta... “és sorprenent el fet d’una cirera”.

(Tot i ser veritat el què ha estat narrat en aquest post, no necessàriament és real...en fi, coses que passen)

El mestre dels mots o de, 100 anys de Valor

2011-08-22T19:15:00.001+02:00

"La pèrdua de l'idioma propi

significa la mort cultural d'una pàtria"

Sànchis Guarner

Castallut amb barret

colliter de memòria,

arrapares el paper amb

garbellets de veu

fets tinta

amb fulles de

l’arbre dels mots,

arrelat a aquesta

terra nostra

d’allargassada geografia.

Vibrant parla,

poderosa llengua

què resisteix als embats

del temps i dels vents,

què és llar

i pàtria sencera,

què dóna recer i rauxa

per continuar sent.

"Claro que me pago mis trajes" o de, s'agafa abans a un mentider que a un coix

2011-07-20T19:06:00.000+02:00

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol"

XLVI La pell de brau - Salvador Espriu

Al País Valencià no s'agafa abans als mentiders que als coixos, però res no dura per sempre i fins i tot els nostres mentiders en algun moment han de dir que ho són.

Ha dimitit.

El Molt Honorable, l'impresentable personatge que tenim per President de la Generalitat ha dimitit.

Diu que és innocent i les seues paraules a aquestes altures només fan riure en el millor dels casos...

"Voluntariamente ofrezco mi sacrificio para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del Gobierno"

És un màrtir. Ha dimitit per a perpetuar l'ordre establert..."no vaya a ser que, estos rojos separatistas de mierda, ganen terreno" ho he escoltat a l'autobús tornant a casa, tal qual...

Ha dimitit i estic contenta.

Estic contenta però no tant com m'agradaria, precisament per això, perquè ha dimitit. Ha dimitit i no l'hem tirat...ha dimitit perquè esta situació ja feia temps que clamava al cel, però no ha sigut el poble valencià el que l'ha enviat lluny, ben lluny...i això parla prou malament de nosaltres.

Encara seran molts els què el disculparan i encara ens les haurem d'empassar ben grosses i doblades, però bé, ha dimitit i ja és un pas.

Seria massa demanar unes eleccions anticipades, no?

Ací seguim, ací seguirem...resistint, perquè el temps en algun moment ens haurà de donar la raó, perquè la tenim.

Estic contenta, perquè és una victòria, menuda, agradolça, però victòria al cap i a la fi...i me'n vaig a celebrar-ho, a veure si les cerveses i/o els amics em fan ser un poc més optimista.

...¿Dónde fue todo eso a parar?, ¿Cuándo se empezó a estropear? Quiero ser inocente, prácticamente inconsciente...

Vacances o El llindar des d'on dir-te adéu

2011-07-04T17:30:00.001+02:00

"(...)I tu, què vols?

Doncs, jo sols vull

-ei, si pot ser-:

Un poc de fam

i un xic de pa.

Un poc de fred

i un poc de foc.

Un xic de son

i un poc de llit.

Un xic de set

i un poc de vi

i un poc de llet(...)"

Tirallonga dels monosíl.labs - Pere Quart

I en la darrera abraçada
t'he notat el dubte
als palmells...
L'estiu crema i
les vacances són només
el llindar des d'on
dir-te adéu.

Ací em quede
bevent-me els dies
junt al teu silenci
que m'abraça amb
aquesta certesa
clara i lluenta
sincera i terrible...

Tu guanyes,
jo guanye,
però inevitablement
nosaltres perdem

Ens perdem...

...i s´horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal...

3J o de, Els morts del metro

2011-07-03T11:00:00.001+02:00

Hi ha un crit soterrat, latent i torbat

què fa bategar les vies de la vergonya

què no calla perquè no pot ni vol

oblidar cinc anys d’indiferència i silenci.

El mateix crit soterrat, potent i clar
cada tres de cada mes
què ens recorda la misèria moral
d’aquells que ens governen.

És el crit dels que saben que
justícia, responsabilitat i claredat

són paraules cares i en desús

en un País que ha perdut el nom,

el crit de la ràbia i la constància

què trenca l’invisibilitat obligada,

què rega brins d’esperança

amb el plor trist i calent d’aquells
que se saben perdedors i que mai
no perdran la dignitat de la raó.

El crit que no calla ni callarà

per mantindre vius i ben vius
a aquells que obligaren a morir
per la porta de darrere...
Per mantindre’ns vius i ben vius
en aquest solar bastíssim,
en aquest desert imposat,
on a força de tenacitat
farem brollar aigua clara
que arrastre tant de fem.

...sabem que el govern té les mans tacades de sang...

Jo voldria haver sigut...o de, parlar per no callar

2011-04-05T00:12:00.001+02:00

"(...)I ploro

(allò que als catorze anys

vaig prometre de no fer).

Els dies són ja sols vertigen

morint i morint obstinats.

Amor, amor, única treva,

difícil conquesta contra tu(...)"

Marta Pessarrodona - Come d'annunzio

Jo voldria haver sigut hui

la que diguera baixet

el teu nom, en l’istant precís

en què el sol es pon

i la nit comença a ser nit

i miola un gat

i un vell tus

i els estels piquen l’ullet

als fanals del Camí Vell,

per on fa deu anys

(que semblen cent)

volàvem amb una

Orbea vermella

amb cistella de vímet

i penjolls al manillar;

tu pedalant, atrapant el vent

i al fons dels teus ulls, tota

la llum deixant de ser llum...

i jo, de gaidó sobre

el tub horitzontal del quadre

amb els cabells enredats

en el vent que tu atrapaves,

menjant-me el món,

mirant a l’infinit, quan l’infinit

només eren camps d’arròs

i potser un tros de platja

on parar i seure i mirar-nos

ben endins, encara purs

tremolosos pel fred i pel

nou desig que era estimar

per primera vegada

un cos, una llengua, un país

(potser vam mesclar massa)

Jo voldria haver sigut hui

la que diguera baixet

el teu nom...

atrapar el vent,

menjar-me el món,

mirar a l’infinit i convèncer-me

que el futur continua sent

aquell lloc millor.

...et parle de demà, i t'explique amb els dits...

contra la corrupció o de, NO VOLEM UN LLADRE DE PRESIDENT

2011-03-26T13:54:00.000+01:00

"Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble."

VAE - Propietats de la pena

Valencians, valencianes!!

Aquesta vesprada tenim feina

No volem un lladre de president, veritat?

Tot el món a la mani...¡hombre ya!

DISSABTE 26 DE MARÇ

A LES 18'00 HORES

PLAÇA DE SANT AGUSTÍ, VALÈNCIA

...trencant esquemes que ens han fixat, creant nous espais per poder pensar...

Itineràncies poètiques o de 21 de març, dia de la poesia

2011-03-21T23:39:00.000+01:00

Gràcies, Carme, per deixar sempre la porta entreoberta i les finestres de bat a bat...

...t'ho dic, perquè ja tinc una edat...

Altre 8 de març o de Per tu, per mi, per les què vindran

2011-03-08T23:42:00.000+01:00

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!

Que no em venci cap àncora, vençuda

pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.

Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui.

Heura al velam! Sal viva a les parpelles

per albirar l'enllà, com un desert

obert de sobte en un deliri verd!

Que l'escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!

Deixar senyal de sal on l'ona manqui

que m'assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!

Sal que m'embranqui, en temps d'hora batuda,

pel gorg lunar on tota cosa muda!

Sal oberta - Maria Mercè Marçal

No vull(només)un dia de lluita,

vull una vida(sencereta)de consolidacions.

Entesos?

Ale! a remar...

A mi señal, ira y fuego o de El moviment, caminant

2011-03-03T00:56:00.005+01:00

L’última quinzena de febrer ha vingut carregaeta de bombo i tinc la blogsfera un poc abandonada...si amb prou feina arribe a la vida real (?), ni us conte a la virtual.

El cas és que amb la trista notícia del lamentable tancament de TV3 al País Valencià, vaig deixar el Sol de mitjanit #sensesenyal i gairebé ha romàs així una setmana...no cal dir, que senyal hi ha, al blog i al país.

Malgrat la impotència i la mala llet acumulada que, dia rere dia, sentim els valencians front el mal govern de la corruptela pepera, veure la mobilització social de l’assumpte (què ni tan sols ells esperaven, sinó a quin sant tanta mandanga múltiplex amunt, múltiplex avall; mentre deixen palés com de cínics -i fills de puta- poden arribar a ser), anima, que hui per hui, no és poc.

I si al llarg de la setmana ens varem mobilitzar per la llibertat d’expressió,

dissabte, Escola Valenciana ens presentava el document "L’escola valenciana, un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià", a càrrec del director de la Unitat per l'Educació Multilingüe, Vicent Brotons; el portaveu de la Comissió d'Educació d'Escola Valenciana, Jaume Fullana; i l'autor del document, l'especialista en educació multilingüe Vicent Pascual, al qual sempre és un plaer escoltar. Us enllace directament amb el document per si voleu fer-li una ullada. Paga la pena.

A tot açò, ahir quan vaig arribar a casa, després de tot el dia per ahí bambant, a l’obrir el correu, entre l’spam habitual i els odiosos mails en cadena, dues alegries:

Per una banda els de 3cat24, van escollir el Sol de mitjanit a Reykjavík com a blog del dia. Gràcies!

I per altra, els de l'ACV Tirant lo Blanc, em recordaven que hui començava el Seminari Debat d'Idees Valencianistes amb la intervenció d’ Eliseu Climent, president d'Acció Cultural del País Valencià: "ACPV: 40 anys. Perspectives de futur".

Ha estat emocionant escoltar n’Eliseu Climent amb tota la que està caiguent ara. Ha fet un repàs del que ha suposat ACPV des dels anys 60 fins l'actualitat i de com d'important ha sigut anar creant certa base valenciana a través de l'educació, la cultura, la Universitat... suficientment potent per a articular àrees coordinades per al que podria arribar a ser una euroregió.

I entre les conclusions, la importància d’uns bons mitjans de comunicació i d’una educació de qualitat per a bastir el futur que volem per al nostre país...encara que això sembla, que també ho saben els miseriosos de la gavina...

Ahí tenim el futur que ens volen imposar. Vergonya. No sé, podien dedicar-se a altra cosa o anar-se'n de putes o algo...ah, no! que això ja ho fan...vaja!

Per cert, que no se m'oblide...demà CONCENTRACIONS PER UN ENSENYAMENT DE QUALITAT a Castelló (Casa dels caragols), a València (Palau de la Generalitat),i a Alacant (Casa de les bruixes), a les 18:00 hores.

I ja em calle.

2011-02-18T21:39:00.000+01:00

Sense senyal o de, Jo hui volia...

2011-02-18T03:15:00.002+01:00

Jo hui volia parlar del concert benèfic pel Sàhara

Volia parlar sobre Òscar Briz i Pau Alabajos , sobre la seua qualitat musical i sobre la seua forma de fer País.

També m'haguera agradat dir alguna cosa sobre Una amable, una trista, una petita pàtria i dir que sí, que d'acord, que nosaltres som els utòpics, idealistes, ingenus, però que estem ben farts i que ja està bé, home, ja està bé...

Jo volia parlar de totes aquestes coses i no podré, perquè hui és un dia trist. Un dia en el què encaixe'm una nova derrota i seguim resistint (com podem) els embats d'aquesta minva sistemàtica de drets al País Valencià.

De versos i misèries II o de, Estic fóra de la realitat?

2011-02-16T01:37:00.003+01:00

(...)"Ara he de callar,

que no tinc prou força

contra tant de mal.

D'un mal tan antic

aquesta veu feble

no et sabrà guarir.

En un estany buit,

manen el silenci

i la solitud.

Sols queden uns noms:

arbre, casa, terra,

gleva, dona, solc.

Només fràgils mots

de la meva llengua,

arrel i llavor.

La mar, el vell pi,

pressentida barca.

La por de morir."

Perquè un dia torni la cançó a Sinera - Salvador Espriu

Peridis

Estic farta de llegir misèries.

Silenci que cau i rebota pel terra de l'habitació.

Esglais de paper cuxé semblen innocus,

tallen però com una navaixa

i couen les lletres...

Les paraules brollen i cremen

com l'àcid, en contacte amb les pupil.les.

El desfici, la ràbia, el neguit

i aquest ensordidor silenci

d’un poble que calla i ajoca el cap.

Mentre, ells brinden a la seua salut,

i es burlen dels imbècils desgraciats

(que no se us oblide, som nosaltres)

què porten a lloms el seu ego creixent

i arrastren els seus aires de grandesa

amb la docilitat pròpia d’una mula de marxa.

A tot s’acostuma el cos, sinó no s’explica...

Què vos passa valencians?

societat capaç de justificar allò injustificable,

d’aplaudir el desficaci,

d’ignorar el mal vici de furtar,

de copiar models perniciosos

i sentir-se ben pagat.

A tot s’acostuma el cos, però no tots s’acostumem;

ja està bé, ja n’hi ha prou...

Estic fóra de la realitat?

Em sent vençuda i la pluja

no acaba de netejar res,

s’acumula pels racons la desídia

i el futur ha començat a podrir-se

tot abans de florir i arrelar.

...a voltes la vida no atén a raons, em costa massa entendre el món...

Mort per hiperglucèmia o d' Escriure des de la felicitat VI i VII

2011-02-09T23:01:00.004+01:00

"Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul

—dues meitats bessones desparionades—.

La meva llengua com un caragol silent

ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa(...)"

Maria Mercè Marçal

Eclecticisme

Pel capvespre naix el mot

banyat d’esmorteïda llum fugissera.

La destartalada musa

-què sóc jo i sóc ara-

d'un poeta qualsevol

-què ets tu i ets ara-

jau cansada al sofà de la saleta,

i canvia de paper...

llapissera en mà

estampa versos de grafit

abocats directament

des de les pupil·les del poeta

que esdevé musa a hores bruixes

perquè en el canvi està l’aliment,

el desig, la paraula miraculosa,

la simbiosi vital i l’estímul necessari

què manté la candent flama.

...but I will find him sittin' on my doorstep...

Escriure des de la felicitat o de II, III, IV, V

2011-02-06T02:38:00.001+01:00

"quan és de dia o és de nit,

i a la taula i al llit, al primer crit,

i l'oli socarrant-se en el cresol."

L'amant de tota la vida - VAE

Orografia de la teua pell

Resseguir amb la llengua

la suau línea de la teua esquena

i perdre'm en la següent corba.

Mirar-te en contrapicat

i pujar en horitzontal per les teues cames

fent parada en el teu melic

deixant que els nostres ulls es troben

mentre un mig somriure imantat

m’atrau amb força fins als teus llavis.

Primer apropament

a l’orografia de la teua pell.

Comença el descens,

gaudint del paisatge,

lent, suau, imparable...

jo no sabia escriure des de la felicitat

però intuïsc que podré acostumar-me.

..............................................................................................

Diumenge

Girar sobre el mateix eix

dels esquitxos esmicolats

de la llum de l’últim estel.

Un conte de Calders,

l’olor a café acabat de fer,

la teua veu resseguint el meu silenci.

Les meues mans.

El teu clatell.

La calma.

La vida.

Respiracions compassades

i somriures de taronja,

àcids, dolços i àcids.

Deixar que els minuts

s’esvaren entre els plecs dels llençols,

fer del llit el món;

fer del llit l’univers sencer

i trobar-te a l’altra banda.

.............................................................................................

Explicar-te/me

No sé com explicar-te

que hi ha dies que m’abraça la nostàlgia

i es possible que em trobes taciturna

mirant per la finestra buscant la resposta

d’alguna pregunta que mai no m’ha fet ningú.

No sé com explicar-me

que no cal que t’ho explique,

que ja t’ho fas tu sol i m’abraces per darrere

i encaixes el mentó en la corba del meu coll,

orella amb orella

i el compàs suau de la teua respiració

em retorna del viatge

i fa que deixe l’equipatge a la porta

i m’espolses la melangia

i la deixes caure a terra

al costat del vestit negre

que tan poc et costa llevar-me.

.................................................................................................

Enganxa'm al deliri de la teva mirada,

marca'm la pell a besades,

arrela’m els dits als malucs,

solca'm l'ànima amb la teva olor,

xiscla’m somnis a colp de sospir.

...dame el tiempo que no te haga falta y prometo invertirlo en caricias en tu espalda...

De versos i misèries I o de "quien siembra vientos..."

2011-01-25T01:50:00.001+01:00

Alfons López

Han mantingut la terra en guaret

esperant el temps propici

per sembrar la llavor emmalaltida

de la por i el desassossec

que arrela en les ments retovatades

que esperen la collita promesa

que no arribarà mai...

Es tractava d’això,

de deixar la terra perdre

- pasterada de pallús i fang -,

fins que el ramat famolenc

s’empassés qualsevol cosa.

Mentrimentres ells,

llops pollosos amb pell de corder,

esperen a l’aguait el moment precís

de clavar les dents, d’arramblar-ho tot

sulfatant qualsevol indici de consciència.

Ara bé, que ho tinguen clar...

mala herba mai no mor.

...només per aquest fruit jo la vida donaria...

Que vinga el fred o de càlid microclima en 12m²

2011-01-22T10:44:00.001+01:00

L'amor

no té paraules

té carícies

té gestos

té mirades

té deliris

dé gemecs.

Per això

potser

la poesia

ve després.

Josep Piera

Que vinga el fred,
que me’l menge a mos redó.

Que anem a fer-li,
si els llençols del meu llit
han fet un pacte amb l’estiu,
si m’invente el so suau
del ressò de les ones
recolzada sobre el teu pit,
si les teues mans m’ameren la pell
i dibuixen espurnes de sol de migdia
sobre els meus muscles,
i per la finestra veiem com es glaça el món.

M’agrada menjar gelat de llima
després de tastar-te.
M'agrada compartir
la cullera,els besos,les ganes...

Que vinga el fred,
mentre et menge a mos redó.

...i la mar que controla es meu travelar m´acompanya...

Relats conjunts: Desembarcament de Normandia o de, cap home lluita per res

2011-01-19T00:59:00.001+01:00

"Tristes guerras

si no es amor la empresa.

Tristes, tristes.

Tristes armas

si no son las palabras.

Tristes, tristes.

Tristes hombres

si no mueren de amores.

Tristes, tristes."

Tristes Guerras - Miguel Hernández - Cancionero y romancero de ausencias

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA, 6 de juny de 1944

Silenci de boira embolcallant amb cura

els neguits temperats que arrapen

les vísceres humides, bategants, calentes

dels cossos dels homes que esperen

esdevindre herois per fóra;

que per dins ansien, no morir.

El sol sembla que els ha deixat sols,

però hi ha coses que només poden fer-se

en el moment incert

de la llum de la nit,

de la foscor del dia.

Quan u no sap massa bé

si a l'obrir els ulls,

estarà de nou a casa

i potser fins i tot,

una mà l’acarone amb tendresa.

La vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte, el gust.

La importància

de no mirar l’enemic als ulls,

d'obviar el brunzit dels avions,

d'esquivar la mortal fiblada,

de recordar la flaire esponjosa dels teus cabells,

d'ignorar el regust a ferro i sang que em corre gola avall.

No és cinisme,

ens han ensenyat a anomenar-ho

supervivència.

Cap home lluita per res,

però mentre l’aigua m’abraça les cames

i la remor de les ones balla amb la por,

revisc la claredat dels motius

a l’altra banda del món

i ja no em semblen tan bons.

Avance deixant l’horitzó a les meues espatlles

mentre el sol intenta rebentar els núvols;

- Cadascú acaba lluitant la seua guerra -

Arrastre el meu cos oblidant en la sorra

les despulles de l’home que sóc.

És el final perquè ara comença tot.

Alba

...living is easy with eyes closed, misunderstanding all you see, it's getting hard to be someone...

Foto trobada al calaïx o de, pels ulls també entra el fred

2011-01-13T23:20:00.000+01:00

(...)m'allargaves la mà i semblava un istme

unint-me a un continent insospitat.

Dos i dos eren dotze. Te’n recordes?

Uns llarguíssims ocells creuaven l’aire,

entrant i eixint per les pupil·les sense rostre, aquelles.

Ara tot és distint. Dos i dos, quatre(...)

Ègloga III- El primer llibre de les èglogues- Estellés

Silencis diluits

en paraules buides.

Et mirava als ulls

i trobava absència.

Somriures glaçats

en un mig record.

I va arribar l’hivern.

De fet ja hi era,

però llavors va ser

quan arribà el fred.

Els dies només eren

un calc d’altres dies
i els meus ulls

i també els teus ulls.

Així no es pot,

no es pot...

Nosaltres perdent els segles,

mentre la nit es moria

d’avorriment...

les seues despulles

mirant-nos amb tanta llàstima

Digues-les que paren...

Te'n recordes?

Tu, sense fer res,

sense dir res,

m’abraçaves ben fort.

Mai he tornat a sentir tant de fred.

...i així arriba una altra nit antiga, freda com el vent que es filtra...

Dilluns de gener o del vent xiulant

2011-01-11T22:28:00.001+01:00

"(...)i per la pluja, la mateixa pluja

que ens acompanya en un petit hotel

o des de les finestres d’un museu(...)"

Joan Margarit - Tantes ciutats on havíem d'anar

I fa tres anys també feia vent. Aquesta vesprada ha sigut com la de fa tres anys, però millor. Tu estàs igual. No, millor no, estàs igual. M’agrada així, igual. Les teues mans, millor. La teua olor, igual. M’agraden els teus ulls, igual que fa tres anys, mirant-me diferent. I el vent continua xiulant, però ja no l’escoltem.

...you tell me we can start the rain...

Buon Capodanno e mille auguri o d'ara que acaba l'any i que tot continua

2010-12-31T19:08:00.003+01:00

Faig l’últim post de l’any des de Roma.

Anàvem a anar a Berlín però la pela és la pela i ho deixem per a la pròxima.

Anàvem a anar a Berlín però estem a Roma. Potser les coses sempre passen per alguna raó. O potser no.

Hi ha viatges que et canvien la vida. Aquest no ha sigut un d’eixos viatges, a no ser que aquesta nit passe alguna cosa que faça tremolar el meu món. Ho dubte.

Hi ha viatges que et canvien la vida. El viatge a Reykjavík ho ha sigut, ho continua sent. El Blog simplement ha sigut una part més del procés. M’agrada que passen els anys. M’agrada fer-me gran i créixer. M’agrada mirar-me a l’espill i continuar trobant-me.

Estem a l’hotel i els amics dormen (aquesta nit s’ho val, diuen). Jo cada vegada dorm menys i perd més el temps davant l’ordinador. He fet repàs, fa quasi un any que vaig aplegar a la blogsfera, he fet 70 posts, 71 amb aquest i potser no són molts, però són meus...jo només sé escriure arrancant-me la pell a tires, cada lletra que he escrit, cada lletra que heu llegit era un trosset del que sóc, del que sent...millor o pitjor, però de ben endins i donant i donant jo he rebut molt més.

Ara que acaba l’any i que tot continua, volia donar-vos les gràcies a tots i totes els que passeu per ací, als que em deixeu alguna parauleta i als que no. Potser sone friki (em faig càrrec) però us tinc molt d’afecte i sou una part important de la meua vida. Virtual? Bé, com vulgueu...que més dóna si al cap i a la fi serveix per a caminar, per a anar fent camí.

Us envie una abraçada molt forta i no pense felicitar-vos l’any...aniré un poc més enllà...

Feliç vida!!!

Que allò que va ser el millor del 2mil10, només siga el pitjor que us passe al 2mil11...o si us sembla demanar massa... “virgencita, virgencita que me quede como estoy”.

Muà!

Alba

...hago balance, queda todo por hacer...

Les mans plenes d'absència o de, ya no hay ninguna prisa cuando todo ha pasado

2010-12-28T01:40:00.001+01:00

Te echo de menos, Ojos Verdes.

Et trobe a faltar i ja fa uns dies que fa un any que tu no hi ets i dins d’un parell de dies s’acabarà el meu any...i entre dies, anys, absències i records el temps ha anat passant, perquè no podia ser d’altra manera.

El 14 del 12 a les 4 de la matinada el telèfon va marcar sentència i 10 minuts en cotxe es transformaren en tota una eternitat i encara algú, de vegades, s’aventura a preguntar-me perquè no m’agraden els nombres parells. Tampoc m’agraden els Nadals. Abans de tot tampoc no m’agradaven, ni els Nadals ni els nombres parells. Després d’aquell dia tinc un motiu i la gent ja no pregunta.

Ha passat un any i la teua absència continua, quan ens descuidem, colant-se per les escletxes de les portes entreobertes de la memòria, introduint un polsim incòmode als ulls i desbaratant qualsevol intent de dignitat mal entesa, deixant rajar les llàgrimes. De vegades escolte baixet...Niña no me llores, que si se te secan los ojos me quedo a oscuras...i d’una manotada em seque la cara i ja no plore, que la foscor ha de ser un lloc massa ert on passar l’eternitat.

Ha passat un any i encara quan aparque el cotxe i apague el motor, tot just abans d’eixir, alce el cap esperant trobar-te al balcó, amb el cigarret enganxat als llavis, amb eixe posat de dandi de la meseta, de senyor más chulo que un ocho, d’home que de tant treballar la terra s’ha guanyat poder perdre el temps (que no hi ha millor forma de guanyar-lo), mirant la mar.

Encara hui, després d’un any, cada dissabte quan aparque el cotxe, espere trobar-me amb el teu somriure que també és el meu. En lloc d’això, la trobe a d'ella, cansada, perduda, desfeta...potser perquè ja no la miren els teus ulls, potser perquè ja ningú li recorda que és la dona més guapa de tota Espanya, ...que no se te olvide, tu abuela, la más guapa de toda España..., potser perquè li fa menys mal si no s’enrecorda...i les dues arrepleguem a poc a poc els trossets i de vegades em fa plorar i de vegades la faig somriure i mai guanyem del tot, però mai no deixem que una perda més que l’altra.

Y es verdad que después de ti la vida seguía. Era verdad. Es verdad...pero que quieres que te diga, si tú no me miras, ya no es la misma. La vida està mal feta si t'he de perdre pel camí.

Falta de fluïdesa o de pell, records, pronoms, plaer, menjar.

2010-12-13T23:43:00.000+01:00

Menjar. És un verb molt ample. Menjar. Plaer. Només amb la praxi s’arriba a comprendre que no es tracta d’una sinonímia parcial.

La pell té memòria. El tacte es torna insuportable en la mesura en que desapareix. Mai són suficients carícies. La pell però, té memòria i tu, sempre acabes sent més que un pronom. Tu. Molt més que un pronom i molt menys que qualsevol altra cosa. La pell té memòria. El meu cos, està recobert de pell. Tu.

T-t-t-t-t-t-t-t-t-t-t-tu, records amb disfèmia clònica. La falta de fluïdesa sempre acaba sent un llast, vinga d’on vinga.

Pell, records, pronoms, plaer, menjar. Menjar-te. Oxitocina en vena. Mort (incompleta) per sobredosi.

Alba

...alcanzaré la altura, caeré en picado y te encontraré como a un animal en un combate...

Misèria o de Visc a València i parle en valencià

2010-12-10T00:44:00.004+01:00

Visc a València.

Parle en valencià.

Visc a València i parle en valencià.

Si aquesta ciutat meua entrara dins dels límits de la realitat, sinó estiguera suspesa en la fràgil aparença de la normalitat, sinó s’enfonsara cada dia un centímetre (de vegades dos o tres) en el líquid viscós de la vergonya, potser no hauria de fer un post sobre la frase que he escrit set línies més amunt.

Però, visc a València i parle en valencià i és motiu suficient.

Aquesta vesprada he anat a comprar-me uns llibres que necessite per a un curs que estic fent. He entrat en la llibreria i com que portava un poc de pressa, no m’he parat a buscar per les diferents prestatgeries, he tret la llista, he buscat algú que puguera atendre’m, l’he trobat i m’he adreçat amb un somriure...

Jo:

- “Bona vesprada!”

Dependenta:

-“Buenas tardes”

Nyas coca! Tranquil•litat, respiració profunda i manteniment del somriure...

Jo:

- “Mire, m’agradaria saber si tenen qualsevol d’aquests llibres (Lo somni de Bernat Metge, 69 poemes d’amor d’Estellés, Invasió subtil i altres contes de Pere Calders i El valencià és una llengua diferent? de M. Josep Cuenca) excepte el de Diccionari per a ociosos de Joan Fuster que ja el tinc...”

Dependenta rància:

-“Ahora te lo miro”

I després d’estar tranquil•lament deu minuts eterns (eterns, recordeu que tenia pressa) esperant-la, torna la tia i em fa...

-“Toma”

...i m’allarga el llibre (adivineu?) Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. He mirat el llibre, l’he mirada a ella i us promet que continuava somrient mentre li deia...

-“Disculpe, però li he dit qualsevol llibre dels de la llista EXCEPTE aquest, que ja el tinc”

I he remarcat lentament la paraula excepte, però us promet que continuava somrient; a la qual cosa m’ha contestat...

Dependenta rància i mal follada, d’ara endavant:

- “És que si me hablas en valenciano...”

I els somriures s’han acabat.

De fet m’han entrat unes ganes absolutes d’esclafir-li un cop de puny al nas...però la sang em mareja, així que li he escopinyat...

- “Si li parle en valencià, és perquè estem a València. Què no m’entén?”

Dependenta rància i mal follada:

-“Sí, sí que te entiendo, si yo soy valenciana también...”

Jo:

-“Doncs si no li importa buscar-me els llibres...”, li he dit, quan en realitat estava pensant, de “también” nada, xata...

Després de tardar el que li ha paregut, ha tornat en dos dels llibres, me’ls ha donat i se’m dirigit les dues cap a la caixa...i tot podria haver acabat ací, que ja anava bé...però no, ha tornat a obrir la boca i m’ha matat, un poc al menys...

-“¿Necesitas cualquier otro libro de Fúster?”

FÚSTER, ha dit FÚSTER...però eixe qui és???? però senyora!!! Vostè és una IMPRESENTABLE!!!

Ella ha continuat caminant cap a la caixa.

Jo he deixat els llibres on he pogut i m’he dirigit cap a la porta d’eixida.

No pense tornar.

I ja són massa llocs als que no pense tornar.

Misèria.

Alba

El meu llit no em parla o de les decisions mal preses

2010-12-08T23:40:00.006+01:00

"Vols descobrir coses?

Vine amb mi."

Un que passava per ahí.

Tinc enganxada als llavis

l'amargor de les decisions mal preses.

El meu llit no em parla

i els llençols malcarats em fan fugina.

El que em passa per dins és pitjor...

totes les meues vísceres

li fan el buit al cervell,

diuen que pensa massa...

que per la seua culpa

les meues mans desdibuixen

el record de la teua pell,

que per la seua culpa

la meua llengua s'oblida

del perfil dels teus llavis,

que per la seua culpa

els meus ulls difuminen

el desig dels teus ulls,

que per la seua culpa

les meues orelles perden el fil

de la teua respiració,

que per la seua culpa

el meu nas s'atrofia

en l'intent d'alenar-te,

que per la seua culpa...

que per la meua culpa...

I al cor, tant li fa,

que amb ell no va...

continua sense parar

(i que no pare, no fote'm ara)

bum-bum, bum-bum...

la meua sang,

pel que sembla

és la que va ralentida

calenta, apegalosa

només arriba a un punt del cos

que hipersensible et recorda

i espera tornar-te a trobar

tibant, calent, trempat...

Has de tornar algun dia

i promet desterrar

qualsevol negativa,

amagar els dubtes

i deixar-me portar...

Dis-me que sí,

sinó el meu llit

no m’ho perdonarà mai.

Alba

...vaig tenir un flaix, es clar que eres tu...

De vegades no és fàcil tornar o de no saber ben bé per on pares

2010-12-05T03:28:00.001+01:00

Pintada, no vacía:

pintada está mi casa

del color de las grandes

pasiones y desgracias.(…)

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

Miguel Hernández-Canción última

De vegades no és fàcil tornar.

De vegades, arriba un dia en que apagues els llums, agafes les claus, i abans d’eixir per la porta fas una ullada ràpida per a que tot estiga en ordre i pegues portada i dius, ja tornaré.

De vegades però, no és tan fàcil, perquè un dia de sobte t’adones que no eres capaç de recordar el color de les cortines o les fotos que tenies al rebedor i penses que potser, ja va sent hora de tornar, més que res, per si n’hi ha correu a la bústia o per a obrir una mica les finestres, per a que les parets puguen recordar que continuen existint els dies.

Vas cap allà tota convençuda, però d’entrada, les claus ja no hi són on les havies posat (tinc massa facilitat per a perdre-les) i les busques i les busques i les tornes a buscar i aquest procés tan simple ho acaba retardant tot d’una forma considerable. Quan ja les trobes per fi, allò que detectes acaba sent pitjor, perquè tota decidida travesses la porta i t’adones que ja res és com ho recordes i ho saps així, de sobte, inclòs abans d’encendre els llums, inclòs abans de poder habituar-te a la foscor...al principi ho intentes, ho intentes de debò; primer descorres totes les cortines, desprès obris les finestres i l’aire entra i sembla que sí, però no...les coses no són com abans, ni ho tornaran a ser, perquè ja no es pot.

Penses en quan arribares fa quasi un any, amb aquella sensació de fugida enganxada a la sola de les sabates, intentant recompondre els trossos que havies anat perdent, amb aquella frase al cap: “Açò també passarà”, deixant el nom propi de banda sense arribar a oblidar-lo mai del tot, fent d’aquest lloc ( el meu Reykjavík, que estava tan lluny i a la vegada tan a prop) primer una habitació pròpia i més tard quan la porta es va entreobrir i començàreu a entrar (gràcies, gràcies, gràcies), un oasis en el que poder descansar del miratge en el que s’havia acabat convertint la vida.

Hui, ara, el meu Reykjavík ja no és tan meu. Al final allò de que tot acaba passant era cert i llavors ni l’aigua és la mateixa ni el riu tampoc ho és... ni jo sóc capaç de conformar-me només amb sis mesos de llum quan al final acabes adonant-te que la llum la portem tots dins.

No me’n vaig, no m’estic acomiadant, perquè encara m’agradaria dir algunes coses. No obstant, he de descobrir la forma de quedar-me, perquè he anat fent camí i ja no em trobe al mateix lloc, però això sí, no sé exactament per on pare.

De moment, i per a no perdre els bons costums...

Deixem-ho córrer,

no trobe les ganes,

em fallen les forces,

(hui) em sobra l'instint.

Ja ho sé,
hi ha lluna plena,
però no és suficient
i puc fins i tot escriure:
Acabaré menjant-me
el teu cor si s’escau...

Però tant se val,
de vegades les paraules
no serveixen per a res.

Alba

...I sempre es pot anar enllà...

Mudança o de "Mírame, mírame con vicio"

2010-10-26T23:49:00.004+02:00

(...)"i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella."(...)

Estellés - Els Amants

Pandora m’ha passat el testimoni

però no sóc jo la que obrirà la caixa.

Tinc les mans ocupades

resseguint les pigues del teu clatell.

Se t’eriçona la pell.

Tens fred? No és això el que dius...

No em veus la cara,

però saps que faig un mig somriure

i m'estrenys més fort contra tu.

Ja no sé

quines són les teues cames i les meues;

els braços, les mans i els dits,

també s'han fet un embolic.

Se m’han quedat

les pupil.les clavades al sostre,

però el traspasse. De debò!

Veig estels titil.lar...

Ja t’ho havien dit abans, no?

S’anem a quedar gelats...

la roba del llit encara està

en aquella maleta, la groga,

al costat de la planta

que m’ha regalat ma mare.

No sabia que fer mudança

fóra tan divertit...

Si vols, demà

pots tornar a ajudar-me.

He de penjar unes cortines.

Ho havia d’haver fet hui.

Alba

...quien necesita una canción de amor cuando se tiene la violencia en vena...

Relats Conjunts: Noia llegint una carta davant d'una finestra o d'un ull i quatre dits

2010-10-17T00:15:00.004+02:00

http://relatsconjunts.blogspot.com/

Com cada matí, va entrar a la cambra de la senyora i va obrir la finestra per a que es ventilés. La fresca del matí d’aquella tardor incipient li va enrojolir les galtes i va recordar-li que havia de donar-se presa si volia gaudir d’aquella estona, rutinària ja, que atresorava com part de l’essència dels dies que mereixen la pena ser viscuts.

Va llevar els llençols, va estovar el matalàs fins deixar-lo ben tou i va tornar a posar uns llençols blancs, quasi lluents; nets i cruixents, d’eixos que fan del moment de clavar-se al llit el pas previ al que podríem anomenar felicitat.

Va torcar la pols amb molta cura i va detenir-se a ordenar les joies esquitxades pel tocador. Sabia que no ho podia fer, però va acaronar-se la cara amb aquell pinzell tan delicat que feia pessigolles allà per on passava, per a redescobrir com aquelles pólvores d’arròs aconseguien que qualsevol pell lluís suau i delicada, sent conscient per enèsima vegada que, amb diners, la bellesa relativa, no tenia misteri.

Amb la feina feta, va escampar la vista per l’estància, mentre calculava que encara li quedaven alguns minuts. Sabia que si alguna vegada era descoberta, no hi hauria miraments, ni oportunitats i seria despatxada sense més. Així que amb el cor a la gola i un lleu formigueig a les mans, va buscar baix del llit, en el lloc exacte del dia anterior i el anterior i el anterior, una caixa de llautó, simple, llisa, tan insignificant per fora com intensa i perillosa per dins.

El “clack” de la tapadora funcionava com un resort dins del seu cap que la transportava a un món que no era seu, que no li pertanyia la resta del temps, però sí durant aquells instants fugissers i simètrics dia rere dia. Sempre li tremolaven les mans, tanta era l’emoció que sentia, quan agafava aquell feix de cartes perfectament ordenades, de més antiga a més nova, lligades amb una cinta d’organzí color carabassa.

Les treia de la caixa, amb els ulls ben oberts, no fóra que un parpelleig les fera desaparèixer...i les deixava sobre el llit, després desfeia la llaçada recreant-se en el soroll de la tela, el fru-fru previ a l’alliberament de les lletres i elegia una, tant li donava...alçava la solapa del sobre i lliscava el paper cap a l’exterior. Només un plec la separava d’aquella ortografia lleugera, una mica picuda que ella resseguia amb el dit índex...de vegades, urgent, amb quatre o cinc línies, com només sap escriure el desig; altres, ben clara, tranquil•la...una pàgina, dues...abocant tot l’amor que un ànima pot arribar a sentir. Havia vist tantes vegades a la seua senyora llegir aquelles cartes...somriures, llàgrimes, sospirs, mesclats amb la tinta d’aquelles lletres.

La felicitat que sentia aleshores, ràpidament es tornava desassossec i un neguit envejós li raspava per tota la columna vertebral. I no era tant per tot el que la seua senyora posseïa...les joies, els vestits, la serenor d’estar ben casada amb un home respectable, l’emoció de les visites d’aquell amant epistolar, res de tot allò li recordava tant la seua insignificança, li reafirmava tant en allò que volia arribar a ser, com aquell feix de cartes, aquelles lletres inaccessibles.

Ningú no ho sabia, però cada matí aquella tortura sistemàtica de la qual no podia prescindir, la feia una mica feliç i terriblement desgraciada, omplint-la d’aquella pena fonda i calenta que li cremava al pit, mentre baixet repetia, com si fos una lletania, que hagués donat un ull i quatre dits, per saber llegir.

Alba

...I cut the line, I brave the danger, I've come to seek my savior, l'amour here she flies...

La clau que obri tots els panys o d’ “el nostre valencià, el català de tots”

2010-10-10T04:03:00.007+02:00

"(...)seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada(...)"

M'aclame a tu - VAE

Paulo Freire en la segona de les seues vint màximes deia: “Mi visión de la alfabetización va más allá del ba, be, bi, bo, bu. Porque implica una comprensión crítica de la realidad social, política y económica en la que está el alfabetizado.”

Durant l’estiu dels meus dèsset anys vaig llegir part de la seua obra que teníem per casa. Aquesta frase en especial em va taladrar per dins i ja no he aconseguit treure-me-la del cap. No va ser una revelació, però si el punt de partida pel que vaig decidir elegir magisteri com a primera opció en la sol•licitud de carreres per a la universitat.

Crec que poques vegades he encertat tant.

Si el món ha de ser un lloc millor, més just, més lliure, haurà de ser gràcies a l’Educació, o no serà. Per això, a la pregunta de, per què ser mestra?, la resposta més conseqüent (per a mi) és, per la necessitat de donar una sèrie de ferramentes vitals als homes i dones del demà, per la necessitat de donar-li una oportunitat al futur. Lluny de parèixer pretensiosa, em pareix molt millor resposta (clar, s’ha de posar en pràctica, no valen només les paraules) que la típica...perquè m’agraden els xiquets (nyinyinyi ¬¬’).

Des de fa un parell de setmanes i fins aquest divendres, en el col.le hem treballat la diada del 9 d’Octubre. No és res especial, gairebé en totes les escoles del país es treballa. Ara bé, com és treballa? i certament en aquesta qüestió està el més important. Com a mestres, no ens podem limitar a que pinten i retallen dibuixets del rei en Jaume I o del penó de la conquesta, no podem fer cocotets o reproduccions de la mocadorà amb pasta fimo sense més...perquè sincerament, si no n’hi ha una explicació prèvia de perquè ho fem, no servirà absolutament per a res. És imprescindible que donem significat a les coses que fem en les escoles i més encara si amb elles donem a conèixer el passat que ens dona identitat com a poble. Des de les escoles hem de ser capaços de donar a conèixer aquest trosset d’Història que ens pertoca, proporcionar significat als mots i als símbols, dignificar la llengua i donar-li funcionalitat, hem de ser capaços de fer arribar tot açò als xiquets i xiquetes per a que en un futur proper tinguen les eines necessàries per a forjar-se una opinió pròpia d'allò que són, d'allò que volen ser (siga el que siga, però des del coneixement).

Des d’aquest convenciment, aquest matí, pares, mestres i xiquets i xiquetes hem anat a la Festa pel Valencià, acte que tenia com objectiu tancar les celebracions dels 25 anys de Trobades d'escoles en Valencià. L’èxit de la trobada ha sigut evident. L’èxit del que significa seguim construint-ho dia a dia, com ha quedat palès a la manifestació de la vesprada, mal que a alguns els pese.

Tres històries o de ja veus, la vida...

2010-10-02T21:44:00.001+02:00

Tú vives siempre en tus actos.

Con la punta de tus dedos

pulsas el mundo, le arrancas

auroras, triunfos, colores,

alegrías: es tu música.

La vida es lo que tú tocas.

De tus ojos, sólo de ellos,

sale la luz que te guía

los pasos. Andas

por lo que ves. Nada más.(...)

Pedro salinas - La voz a ti debida

Mentre acabava de vestir-se, davant l’espill de l’armari de l’habitació del fons a la dreta, taral•lejava aquella cançó que no es podia treure del cap...

...I closed my eyes and I slipped away. It's more than a feeling when I hear that old song they used to play I begin dreaming...

Com no es donés presa arribaria tard a treballar.

Feia vuit hores que ell li havia dit “t’estime”.

Era la primera vegada que ho feia i mentre el vidre li tornava la mirada, pensava que no entenia perquè la gent embogia amb aquestes coses...

- No és per a tant.

Es repetia al mateix temps que els seus peus començaven a enlairar-se i els mobles es feien esponjosos i lluents, com si tota la llum del món hagués decidit aquell matí fer festa en casa seua.

..............................................................................................................................................

Quan la vida la deixava tocada de mort, posava una llavadora i esperava fumant un, dos, tres, quatre cigarrets fins que acabava el programa que havia seleccionat. Mirava com les seues misèries giraven i giraven entre samarretes de cotó i altres peces de poliester i quan estava tan marejada que ja no podia tancar els ulls sense por a caure, buscava la safa roja i anava llençant tota la roba dins, deixant que la humitat se li quedés enganxada als dits mentre l’olor a suavitzant se li enfeltria en el cervell com el record d’un bon moment inassolible ja. Llavors pujava a estendre al terrat, sense fer cas de l’ascensor, convertint les escales en el millor camí per a l’expiació.

Davant la corda les coses ja pareixien prou més fàcils, les agulles d’estendre i les seues mans feien la resta.

Poc a poc anava penjant les samarretes, els problemes de la feina, uns quants calcetins fadrins, ell que no crida, aquell pijama tan còmode i horrible, l’angoixa del futur incert, i el joc de llençols que va comprar a l’Ikea.

Després, mirava al seu voltant, tant lluny on els seus ulls ho permetien mentre la llum del crepuscle banyava suaument una València feta a teulades i baixava les escales per tornar de nou a casa.

L’endemà de bon matí pujava a per la bugada.

Tot el món sap que la roba seca pesa menys.

.............................................................................................................................................

Feia uns minuts era impensable la pau que ara es respirava. Ell ja dormia exhaust. Havia fet un bon treball, les coses com són i ella el mirava des de la distància inabastable d’un llit de cos i mig per a dos.

La llum de la lluna entrava desvergonyida per la finestra. Pot ser, només foren els fanals del carrer, però després de follar tot li pareixia més poètic. Li agradaven aquells moments de silenci i ombres que no permetien que els problemes passaren del marc de la porta. Li agradava mirar-lo tan nu, tan fràgil, tan seu, amb aquella respiració constant que li transmetia tanta calma. Li agradava pensar que la vida es reduïa a la felicitat d’aquells moments, on no hi havia altres, on només estaven ells dos, on el món no els recordava a cada instant que havien nascut per a perdre i que el dia a dia es feia insostenible amb muntanyes de factures per pagar. La vida els havia pres la mida i els fotia a base de bé. Mentrimentres, ells lluitaven amb aquella arma inesgotable que era l’amor quallat de desig i de moment, no pensaven perdre la guerra.

Alba

...fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar, fes que siguin certs, abraça´ls...

Run run o de Hui que ja és dia 30

2010-09-30T23:34:00.003+02:00

Si ve l'instant que veus que defalleixo

-sóc feble al capdavall, ho saps com jo-

no em deixis desistir.

Recorda'm els projectes no acomplerts,

retreu-me les paraules

amb què vaig comprometre'm

per tu i per mi,

fes-me, si cal, memòria del lloc

i dels objectes que ens acompanyaven.

Només tu pots parlar-me'n sense por

i ens redreçarem junts altra vegada.

Miquel Marti i Pol - L'hoste insòlit

Ahir va ser 29 de setembre. Vaig secundar la vaga i vaig anar a la manifestació i...i res...em sent exactament igual que la setmana passada, és a dir, no sóc capaç d’extreure cap conclusió...tinc un run run que m’està corcant per dins...crec que és pel grapat de bons motius per a fer-la i la convicció de que no ha servit, de que no servirà per a res. Ho sent, sé que no sóc original.

La balança es va inclinar pel sí perquè la lectura del no m’esgarrifa. Si no dic que em sembla mal, tranquil•lament estic dient que em sembla bé o el que és pitjor (al meu parèixer), que no m’importa en absolut. Carta blanca, com diu Juan E. Tur a L’Informatiu.

Mira, ja sé que s’havia d’haver fet abans. Ja sé que els sindicats estan jugant a un joc estrany i en alguns àmbits professionals no han fet ni una mísera explicació de la falla. Ja sé que aquesta esquerra, amb aquestes mesures, deuria de replantejar-se les coses, per dir-ho “bonico”. Ja sé que la dreta dins de poc, ens mostrarà tranquil•lament la felicitat que sent de que se li estiga posant el camí tan planell per a fer el que sempre fan, el que millor se’ls dóna. Ja sé que les vagues com les coneguem potser no funcionen...ja ho sé, ho comprenc i potser, tens raó.

No obstant, continuaria inclinant-me pel sí.

És que voràs, m’agradaria fer del futur (el futur proper, s’entén. La immortalitat no entra dins dels meus plans), el lloc on viure el meu present i clar, està tot tan fosc que no se si podré arribar en bones condicions...seria molt trist recordar en el setembre del ¿2027?, que en el setembre de 2010 tinguérem la possibilitat de dir que no amb l’única ferramenta de la qual disposàvem i no varem fer res.

Perdó, estic fent demagògia (i vaig a continuar fent-ne, així que si vols, para de llegir...és aquest maleït run run).

Continuaria inclinant-me pel sí.

És que les mesures que ha pres aquest govern no m’agraden i ho hauré de dir, no? i no m’agraden (entre altres coses) perquè vulneren drets defensats, lluitats, aconseguits per gent que es va deixar la pell i és com si ara els traguérem de la tomba per a dir-los, “mira! ho veus? Per a res!! No ha servit de res! I vas lluitar (i en alguns casos, inclòs vas morir) absolutament per a res!” i els tornàrem a llançar ben cap a dins, envoltats en un núvol de pols, per a no tindre que tornar a mirar-los mai més i no ens caiguera la cara de vergonya... És que no podem permetre que la generació que ve després visca pitjor que l’anterior, és que desfer feina que ja està feta i ben feta no té cap trellat...que s’ha de caminar cap a endavant, home!!

Per favor, se que són arguments de pataleta, però és que...és de veres!...És que no pot ser!!!

És evident, açò no està bé...les coses no estan ben fetes si he de justificar (i justificar-me a mi mateixa) els actes que defenen allò que pense, allò que sent.

Però al cap i a la fi, em vaig inclinar pel sí i continuaria inclinant-me pel sí. Per a trair-me, tinc tota la vida per davant.

I el run run?...mira’l, ahí segueix el cabró...

*Nota: Accepte comentaris indignats, displicents, etc, etc...de totes formes el de “niñata, ya crecerás y te enterarás de lo que vale un peine”, ja se l'han demanat, a més, me l’he escoltat algunes vegades i he de dir que no té cap poder sobre mi :P.

Parlant en serio, que ningú s’ho prenga malament (que els ànims estan aixina guapos). Només és el que és. Només intente que aquesta ràbia que m’entra, desaparega un poc.

DEMOCRÀCIA

(assaig general)

Els figurants que seuen a la dreta

de l'escenari, que s'intercanviïn

regularment amb els de l'altra banda,

és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.

Quan es trobin al mig, es poden dir

tot el que els passi pel cap, des d'insults

a paraules amables, circumspectes,

poden adoptar un aire displicent,

o bé irritat, o de perdonavides,

i fins i tot poden iniciar

un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.

Un cop ben asseguts a les poltrones

que reprenguin la representació,

però tenint en compte que els papers

són canviats i cal posar més èmfasi

per tal de fer versemblant l'espectacle.

Comptaré fins a tres.

-I jo?

-Un moment.

Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

Miquel Martí i Pol

Versos per encàrrec o de saber esperar-te en silenci

2010-09-23T00:59:00.004+02:00

(...)Aquell silenci trèmul

que precedia el fosc i el feroç sacrifici,

tot el cel ple de nit. En silenci, tornàvem.(...)

VAE - Cremava el cel com una vinya

(...)

Mentre em pose el pijama
pense paraules amb les que
acariciar-te la pell,
el silenci però, em recorda el pacte
i les creme senceres
fent una gran fumaguera
que m'enrogeix els ulls...
què et pensaves?
jo no plore mai. (...)

Alba

...i de sobte tens por, de sentir-te tan buit...

sense que servisca de precedent o de "canciones que no pueden ser cantadas"

2010-09-18T19:51:00.005+02:00

"...Del verano se sale igual que de un recuerdo.

Nunca lo detenemos

en sus noches crueles de calor,

si se queda en nosotros

la insitencia quemada de las calles,

los fantasmas eróticos

que jamás desenvocan en un cuerpo,

noches de alcohol sin nadie,

la cuchilla del frío repentino,

la humillación de los amaneceres..."

Luis García Montero - Fotografías veladas de la lluvia.

Mes de setembre tocant a morir

i la certesa

de que tornaré a perdre

la pròxima batalla

i no serà entre els teus braços. (...)

Alba

...y en cada estación, un beso de los que nunca nos dimos...

"És el fill del forner, què feia versos" o de la fam, el sexe, la mort

2010-09-05T03:06:00.006+02:00

"No he desitjat mai cap cos com el teu.

Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el deig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi, també; perquè és odi, també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!"

L'engan conech - V. A. Estellés

Vas fer de la quotidianitat poesia,

“sense pensar en ninguna posteritat”.

Respirant versos, mastegant paraules,

senties la terra a colp de síl•laba

fent d’aquelles dues cames, una obra d’art...

Passejar per València és llegir-te,
trobar-te en cada racó de la ciutat,
escoltar-te com un ressò per l’Albereda
i assumir la teua veu
per a seguir sent “per sempre poble”.

I tornarem “per aquells carrers,
per aquelles places, per aquelles nits”
i llevarem la pols dels ulls i les façanes
i veurem la vida tal com és.
Escolteu! Els grills canten.

Alba

...lluitar, crear, construir...

El record d'un record o d'anar i tornar

2010-08-26T02:46:00.002+02:00

"(...)pasos leves, rumor de sílabas,

aire y agua, palabras que no pesan:

lo que fuimos y somos,

los días y los años, este instante,

tiempo sin peso, pesadumbre enorme,

óyeme como quien oye llover(...)"

Como quien oye llover - Octavio Paz

Ara que només eres el record d’un record,

la nit cau amb les seues mans de vellut negre

i m’abraça els sospirs llençats a l’aire.

(...)

Alba

...please, don't spoil my day, I'm miles away and after all I'm only sleeping...

Visita guiada per les terres del nord o de Tramuntana, no em tornes boja!

2010-08-12T00:34:00.003+02:00

"(...)J'aimerai toujours le temps des cerises,

c'est de ce temps-là que je garde au cœur

une plaie ouverte.

Et dame fortune en m'étant offerte

ne pourra jamais calmer ma douleur.

J'aimerai toujours le temps des cerises

et le souvenir que je garde au cœur."

Jean-Baptiste Clément

Està acabant-se el temps de les cireres
o potser només el nostre…

serà per això

que ens toquem de prop,

que ens mirem de lluny,(...)

Alba

...dins es meu tros d´atmosfera no vull que hi entri ningú, hi ha un poquet d´aire en reserva,

l´has d´alenar només tu.

No se on he deixat les claus o de mira, hem de parlar...

2010-07-21T20:47:00.003+02:00

"Tengo miedo a llegar y que no estes aquí.

Se acabó. Ya no era igual.

No quiero estirar el final,

ahora la noche ocupó tu lugar

hoy no te quisiera encontrar

recogiendo tus cosas, tus libros, tu ropa...

lo siento me tengo que ir y te miro en silencio

llorando por dentro, pensando por donde salir.

Sin saber que decir, sin saber que decir"

No se on he deixat les claus...
rebusque pels calaixos,

regire les butxaques

de les peces de roba

escampades pel terra

com banderes de terres perdudes (...)

Alba

...lo siento me tengo que ir y te miro en silencio

Calla, no em despertes o d'entre el somni i la vigilia

2010-07-13T23:14:00.002+02:00

Un cansament de plors

-recança per moments-

em formigueja el cos:

"Cal transformar el món

i canviar la vida".

Raimon - Un lleu tel d'humitat

Calla, no em despertes.
Submergeix-te amb mi
en aquest somni blau, (...)

Alba

...el que avui és nostre crit de lluita demà serà un sospir de victòria,

si viu la terra també viu la gent que visqui ara i que ho faci lliure...

Jo sóc jo o de l'aigua rajant

2010-07-04T19:59:00.002+02:00

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes."(...)

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE - Salvador Espriu

Per a Itineràncies Poètiques

Jo sóc jo, dic.

Jo sóc jo, em repetisc...

i les paraules cauen lentament

embullant-se per tot el cos

fins que, de vegades, arrelen

i esbocinen la terra, (...)

Alba

...seran inútils les cadenes d’un poder sempre esclavitzant, quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas.

ONATGE

Va bé que tu siguis TU.

Font de la teva font,

aigua de la teva set...

De gota en gota s'omple

el gran bassal de la història,

tot dependrà de qui hi beu,

i dels bretols que s'hi amorren...

Després diuen diran

que la història és neta

com l'aigua...

Potser no queda cap

tros de terra erma,

i si nosaltres ja som erms...?

DEOMISES

Desèrtica

Erma, la terra
Recorda que és el ventre
Que ha d'acollir-nos.
Mentre fujo dels marges
Tristos de tot, la beso.

"Tantes coses et troben a faltar" o de trencar la treva

2010-06-25T01:06:00.002+02:00

Tantes coses et troben a faltar(...)

Ja ha passat un estiu sense els teus ulls

i el mar també s’hi haurà d’acostumar(...)

I jo sóc ple d’aquesta voluntat

de ser tocat per tu, mirat per tu.

I que em diguis què fer amb la meva vida,

mentre els dies de pluja o de cels blaus

ja estan organitzant la soledat.

Joan Margarit - L'espera

Perquè encara ensume

la teua olor en la meua pell

i per les nits tanque els ulls

i puc fins i tot tocar-te. (...)

Alba

"...que com jo sembla no tenir més feina que seguir esperant."

Per fi a casa o de trencar la mà de nou

2010-06-21T01:36:00.002+02:00

"Si hay que buscar el sentido de la música,

de la filosofía, de una rosa,

es que no estamos entendiendo nada."

José Saramago

Espereu, espereu un moment que òbriga les finestres, que no suporte l’olor a tancat...

Un segon, només un segon, que vaig a deixar els trastos a l’habitació.

Ja vaig, ja vaig!...vaig a llevar-me les sabates, que si no camine descalça em pareix com si no estigués a casa.

Ja està! A veure, deixeu-me que us mire...

Quantes ganes tenia de tornar!

Vaig a anar posant-me al dia i a recuperar a alguna musa que s’ha cansat (i amb raó!) d’esperar-me.

El sol m'acarícia;

recorre els meus cabells

amb els seus dits calents,

m'amera la pell,

me l'enfosqueix...

Estiu...

mandrosa migdiada

que compassa les nostres respiracions.

El teu pit junt la meua esquena,

la teua mà despreocupada al meu maluc.

Estiu...

no necessitem cap vaixell

per viatjar enlloc,

ni típiques cançons

amb deu minuts de glòria,

ni cerveses que ens recorden

que estem ben a prop

i que no cal que ens busquem.

Alba

Deixeu-me tancar els ulls o de "Murakami, veritat què és pura coincidència?"

2010-06-03T01:57:00.002+02:00

Deixeu-me tancar els ulls.

És l’única forma que tinc de veure’l

i de beure-me’l a glops menuts, (...)

Alba

Me n'he d'anar un temps, un parell de setmanes (potser tres com a molt, moltíssim).

On? a posar ordre en aquestes coses que tots tenim tan urgents, absurdes i (in)necessàries. I així quan arribe el tercer mes sense /r/ hauré recuperat la meua vida.

Ens veiem a la tornada...Cuideu-me el sol de mitjanit, que no se m'apague ;)

Cadència o de blava de mil blaus

2010-05-31T00:10:00.001+02:00

Sol de migdia,

càlida sorra,

calor... (...)

Alba

Lluna plena o de Princesa, tu pots vèncer al monstre!

2010-05-28T02:56:00.006+02:00

Notar el seu alè al bescoll.

L’insomni mirant de cara.

la finestra deixa passar

la llum esmorteïda de la lluna.(...)

Alba

El color d'una paraula o de la mateixa pedra en la sabata

2010-05-27T01:32:00.001+02:00

He notat per l’esquena el gèlid tacte

de la fulla punxeguda i metàl•lica

mentre furgaves,

com una carícia impossible. (...)

Alba

Nostàlgia o de qui pot dir que no

2010-05-24T01:11:00.001+02:00

Es pot sentir nostàlgia d'allò que no s'ha viscut?

De vegades, la imaginació és com una bombolla que ens separa de la realitat, com un miratge...

La realitat però, sempre porta guants de ferro.

Després de llegir al blog Petxades, l'entrada del diumenge 23 de maig vaig escriure açò...

Deixe caure les meues parpelles

des del buit de la teua absència

i recórrec amb la punta dels meus dits

el record imaginat

de la teua pell, (...)

Alba

Vine! o de quin dia més tonto...

2010-05-20T21:32:00.004+02:00

I et cride des de la teulada groga del vertigen

“Vine si vols, però...vine!”

i t'ensenye els envans de les meues nits,

l’algep amb el que enganxe els meus versos,

el cartó-pedra del meu cor. (...)

Alba

buidar-me de tot o de cremar la ràbia

2010-05-17T20:58:00.004+02:00

(…)Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.

Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.

Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.

El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
(…)Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.

Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.(…)

Perquè un dia torne la cançó a Sinera

Salvador Espriu

No et preocupes en absolut,

si entres a l’habitació

i trobes la meua despulla

arrugada a terra, (...)

Alba

Si has mudat...

Si has mudat de pell
espero que sigui sensible
a la nova pluja, i que
el sol i la lluna
la sàpiguen llaurar i sembrar...

Mudem de pell però seguim
fidels a les mateixes arrels,
i xarrupem de al saba
ancestral de l’arbre de la vida.

I ens mullem i tenim
fred del mateix fred.

La carícia ens desvesteix
i el caliu ens abraça.

Mudem, però les muntanyes
estan al mateix lloc,
i la mar, i el migjorn,
i el llebeig, i l’horitzó,
però és veritat, hem mudat,
i no n’aprenem mai...

Onatge

"és la meva manera de veure-hi, a cops amb llum, d'altres palpant.

Però tot això no comença aquí, tampoc acaba a cap altre lloc,
és tan sols un front obert per combatre cada atac que rebem."

Incontinència verbal o de pot ser és el moment de canviar de sigles

2010-05-13T21:31:00.002+02:00

"No deberías pagar tus deudas,

ellos cobraron con creces, ellos abrieron tus venas.

Yo ya no sé si somos de los nuestros,

si llegaremos a Ítaca, quizás sea lo de menos."

Ismael Serrano

Demane disculpes a la bestreta

si sóc massa jove i em crema la boca.

No tots sou la mateixa merda

però fins i tot de merda n’hi ha tipus

i vosaltres ja l’heu elegit

i us heu empastrat de caps a peus.

No deuria de ser tan intransigent

amb els actes de covardia

quan tremole com una campaneta

davant de tantes i tantes coses

però no és covardia, a què no?

Nomenem-ho clar, són diners.

Que vols que et diga,

em rebenta i em desborda la situació.

Potser perquè encara pensava

que la política era altra cosa,

(i potser ho siga...

deixem la porta oberta a l’esperança)

que encara uns quants mantenien

ideals enfront d'interessos.

Potser perquè encara cada dia

m’alce pensant que la utopia

no és la ferramenta anacrònica

d’aquells que pensem que un altre món

encara és possible...

Pot ser perquè als pàries de la terra

sempre, sempre els toca ser pàries,

en qualsevol lloc,

en qualsevol temps...

Què vols que et diga?

Jo veia dues opcions i crec

(disculpa...ja saps, massa jove)

que has elegit la que no era...

M’has de contar un dia

si es pot dormir amb tranquil•litat

mentre s’abraça al capitalisme més feroç

i en el congrés del partit alces el puny

i cantes la Internacional.

Pot ser tot seria més fàcil

si entengués la vida com

“Tinc casa, tinc cotxe,

pot ser un apartament a Benidorm,

i un gos. Què feliç sóc!”,

però la vida deuria ser altra cosa.

Viure, hauria de ser altra cosa

i jo sóc molt cabuda...o pot ser,

encara massa jove.

Alba

"Quién me defenderá de quien me quiere, de la paz, de sus embargos, de sus alquileres

No puedo pensar que todas las batallas están perdidas."

En maig ja no deuria de ploure o de poemes escrits a l'autobús (II)

2010-05-12T00:41:00.003+02:00

De alguna manera

tendré que olvidarte

y nada más, y nada más,

apenas nada más.

Luis Eduardo Aute

Mire per la finestra i plou,

Maig em fa l’ullet

i es disfressa del teu record,

jo intente mirar cap a altra banda... (...)

Alba

"...y nada más, y nada más, apenas nada más"

207 o de poemes escrits a l'autobús (I)

2010-05-06T08:39:00.003+02:00

"Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,

acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma"

Luis Gracía Montero

En totes les habitacions d'hotel,

és agost

si ens trobem allí

tu i jo. (...)

Alba

Anar tirant o dels ulls, els dies, els cossos...

2010-05-04T00:42:00.005+02:00

Com d’angoixants són els dies
si just darrere dels teus ulls
n’hi ha tempesta i boira. (...)

Alba

"¿Por qué no nos dijimos nada antes?"

Astènia primaveral o de ficcions voyeuristes descafeïnades

2010-04-30T02:51:00.007+02:00

"Yo lo noto: cómo me voy volviendo

menos cierto, confuso,

disolviéndome en aire

cotidiano, burdo

jirón de mí, deshilachado

y roto por los puños.

Yo comprendo: he vivido

un año más, y eso es muy duro.

¡Mover el corazón todos los días

casi cien veces por minuto!

Para vivir un año es necesario

morirse muchas veces mucho."

Ángel González

Contem amb més hores de llum, però de res serveixen quan només les deixem córrer.

Les hores passen com caixes buides, independents...que vaig omplint de coses, de fer coses, de dir coses i ja està.

De sobte les hores s’acaben, tanque els ulls i passem a un nou dia, amb més hores i més coses i ja està.

Astènia primaveral ha dit el metge. Crec que ell també la pateix...

Hem sent com si la vida m’hagués apartat a un costat i m’hagués dit “quedat queteta i no toques res”.

Simple espectadora? Em cremen les mans.

Però és com en els malsons aquests que vols cridar i no pots, o vols córrer i no pots o vols moure’t i no, tampoc pots.

Hui abans d’entrar a treballar, mentre em feia un cafè en el bar d’enfront de l’escola, m’he quedat mirant a una parella que també desdejunava.

Estaven junts però no es trobaven o pot ser...pot ser que simplement fóra massa matí...

Tant se val! Com que estic en aquest punt d’inflexió en el que només se’m permet mirar, doncs aprofite el temps i ací us deixe aquest munt de paraules que he anat enganxant entre glop i glop de cafeïna...

Tu i jo, ja no som nosaltres,
només som el record
d’una llum, del vent,

dels botons que em despassaves,
de les gotes de suor. (...)

Alba

"...y hacer del caos un arte"

Feliç Sant Jordi 2010 o de cap rosa pot fer tanta primavera com tu

2010-04-23T19:31:00.004+02:00

"No olviden que a pesar de todo lo que les digan,

las palabras y las ideas pueden cambiar el mundo (...).

Les contaré un secreto: no leemos y escribimos poesía porque es bonita.

Leemos y escribimos poesía porque pertenecemos a la raza humana;

y la raza humana está llena de pasión.

La medicina, el derecho, el comercio, la ingeniería...

son carreras nobles y necesarias para dignificar la vida humana.

Pero la poesía, la belleza, el romanticismo,

el amor son cosas que nos mantienen vivos."

El club de los poetas muertos

Quan passen els anys, cada nou dia que clareja és transforma en un regal i això ho sabia bé en Vicent, que havia pres consciencia de la celeritat del temps i per això gaudia més i es queixava menys.

Havia sigut feliç, era feliç i vivia tranquil.

Ara partideta de dòmino amb els amics, ara esmorzaret -“No em poses més vi, Ramon, que sinó en estes pastilles m’entra una soneguera...”, “ Xé calla i ves-te’n a fer la mà, que pa quatre dies que mos queden!”-, després xino xano arribava fins al seu campet, feia un cop d’ull a les tomateres i seguia pels camps fent drecera fins que arribava a la mar.

Cada matí, quan travessava aquell trosset d’horta els records se li amuntegaven i se li feien un embolic en la gola i de vegades somreia i de vegades plorava i de vegades també pensava en Marc i en aquells còmics que hi havia per casa, que havien sigut del seu fill (que encara eren, perquè l’habitació romania igual, com si no hagués passat el temps, com si el seu fill no hagués crescut, i no s’hagués casat i no hagués tingut família ja) i que tant els agradava mirar ara al iaio i al nét; aquells còmics que els recordaven d’una forma quasi al•legòrica com “aquella aldea de irreductibles galos resiste ahora y siempre al invasor”. Resistir ara i sempre a l’invasor...

En tot això pensava Vicent mentre la flaire de les lletugues, les cebes, els raves...el transportaven del passat al present, del hui a l’ahir. En tot això pensava fins que arribava al passeig i mirava la mar; era just en eixe moment quan deixava la ment en blanc, quan se li omplien de blau i de verd i de plata els ulls, quan el moviment de les ones l’hipnotitzava i ell amb moviments d’autòmat es descordava les sabates, es guardava els calcetins a la butxaca i començava a caminar per la sorra temperada pel sol d’abril fins que arribava a la vora de la platja. Allí deixava que l’aigua fresca el despertés i que el vent salat li colpejara amb dolçor en la cara i ell somreia, perquè allò era vida, allò i no altra cosa, era ser ric.

*imatge d'internet

Després tornà a casa i la Júlia l’esperava amb el davantal posat, davant del foguer, mentre el caldo de la paella feia xup-xup. Ella girà el cap i se’l va mirar amb eixos ulls que no havien envellit ni un sol any des de que la coneixia. Ulls parladors, ulls valents, dolços ulls... El mirà, va somriure i li feu un bes mentre li deia “ves i para taula que estan a punt d’arribar”, ell s’apropà i li va xiuxiuejar, “esta vesprada el llibre, xata” i es va dirigir cap al menjador mentre ella cridava fent broma “sí sí, aquesta vesprada el llibre, però no veig cap rosa per ací”... com li explicava ell, que no calia, que les roses no tenen res a fer davant les dones que ja són primavera en si mateixes...

Alba

"- Et regalo el sol, per tu, bonica."

Roja com una tomata o de premis de la blogosfera

2010-04-19T16:36:00.002+02:00

Aquest matí me n'he anat amb un somriure al treball.

El culpable? un filòsof de Mataró :p

El motiu?

Gràcies Joanfer, moltes moltes gràcies ;) El sentiment es recíproc.

Les normes d'aquest premi són:

1. Publicar les regles.

Fet!

2. Posar en dubte les regles i acabar fent el que es desitge.

Desitge, desitge...

3. Entregar-lo a les persones que ho mereixquen segons el vostre criteri.

Vinga...anem cap allà:

- A Joe Marlango del blog La cinematk de Joe Marlango per tant i tant de cine i per fer de la crítica constructiva i positiva un art.

- A Paula del blog De nombre, Paula perquè és preciosa per dins i per fora i està destinada a enlluernar al món amb la seua ploma.

- A Cesc del blog La nit de l'oracle per cosir amb un fil màgic la vida quotidiana i totes les possibles possibilitats.

4. Informar amb un comentari, correu o bengala, o allò que us semble més efectiu.

Ja està!

5. Escriure al vostre blog 5 coses que us agraden.

- El gelat de llima (àcid…deixem-se de tonteries)

- Arreglar el món amb els amics entre cervesa i cervesa

- Llegir i llegir i llegir i llegir i llegir i llegir...

- Els somriures indecents i les mirades despulladores

- La gent de categoria que treballa en i per l’escola pública (de qualitat i en valencià)

Ale!! un poc de massatge per a l'ego no ve malament de tant en tant!!!

Enhorabona als premiats!!!!

"Que me tiembla el alma..."

Joc de Sant Jordi o de fer invents amb les paraules

2010-04-15T18:26:00.000+02:00

Al blog tumateix-llibres hi ha un concurs de microcontes amb motiu de Sant Jordi. És necessari que no tinga més de 50 paraules, ha d’apareixer el nom de l’autor i l’obra però sense que estiga relacionat amb l’obra en qüestió. Va! Animeu-se!!

Ací us deixe el meu :)

D'una copa esmicolada van rajant les últimes gotes d'un vi que anit prometia salvació. A fora, els últims fanals van apagant-se a la ciutat. A cau d'orella una veu li mormoleja que el sol està a punt d'entrar. Tant li fa... la llum no calfa a un cor fet estelles.

Alba

Demà me'n vaig a Barcelona a fer el 1º examen...quina tremolor!!!